SIBE - Sociedad de Etnomusicología
Explorar TRANS:
Por Número >
Por Artículo >
Por Autor >

Cargando


Share |
Suscribir RSS Suscribir RSS Feed

SIBE
Blog Observatorio de Prácticas Musicales Emergentes
ETNO Revista de música y cultura
IASPM - Espana
Musicalogía feminista
ICTM
IASPM - International Association for the Study of Popular Music

< Volver

Josepa Cucó, Antonio Ariño, Isabel de la Cruz, Pilar Luz y Fernando Ros. Músicos y festeros valencianos

Reseña de Miquel Peralta

ABSTRACT
Músicos y festeros valencianos includes four essays written by five different authors. The essays center on the social aspect of music and feast in the País Valencià (a region in the eastern part of Spain). It is a good tool for the anthropologist or etnomusicologist interested in the social web behind the periodical celebration of feasts. The first three chapters give official figures on musical asociations and different types of feasts and describe the social milieu of the wind bands in the region. Although these chapters center on musical associations, focus on the social aspect is mantained and musical comments are thoroughly avoided. The rather obscure writing style may be a problem for those without a good knowledge of spanish.

The last chapter of the book, written by Antonio Ariño describes and analyzes four different feasts. The 100-page essay shows a good knowledge of the data and a fine writing style. This last essay is extremely interesting throughout and definitely helps to gain a good insight of the social structure that secures the periodic celebration of the feasts. Furthermore, it offers nice descriptions of the different rituals involved. Mr Ariño, nevertheless, leaves out all reference to music in his essay, rather a pity considering music's crucial role in the valencian celebrations.


En paraules de Josepa Cucó, directora i coordinadora d'aquest projecte, l'objectiu fonamental de Músicos y festeros valencianos és conèixer les característiques de les agrupacions festeres i de les societats musicals valencianes, així com les relacions que aquestes agrupacions i societats mantenen amb cada comunitat local (p.11). Aquest objectiu tan ample, interessant, i ple de possibilitats, de fet es redueix al llarg del llibre a un treball sobre la trama associativa subjacent de la música i la festa al territori valencià (confessat a la p.14). El llibre s'estructura en quatre grans capítols, que firmen els diferents autors que han participat en el projecte.

A la introducció, "Música y asociacionismo tradicional", que firma Josepa Cucó, s'hi quantifiquen les diferents societats musicals, comissions falleres i comparses de Moros i Cristians del País Valencià perquè quedi establerta la importància de la implantació actual d'aquestes agrupacions. La mateixa autora reconeix que aquesta quantificació, bàsicament calculada segons dades de registres oficials, només és la punta d'un "iceberg associatiu", la magnitud del qual és, de moment, desconeguda (p.15). En altres paraules, el capítol només vol donar una idea de la "complexitat i extensió de l'associacionisme valencià" (p.14), i no pretén haver realitzat un cens exhaustiu de les associacions musicals ni de les festeres. Això ens deixa amb mapes i quadres de dades oficials que produeixen una impressió bastant pobra i poc crítica.

La introducció es tanca amb un comentari sobre la metodologia de treball, en el qual l'autora defensa la seva estratègia d'investigació com a "lleugerament atípica dintre de la tradició antropològica" a causa de l'elevat nombre de casos considerats i la relativa poca profunditat amb què s'han tractat (p. 26). Com veurem seguidament, en els tres primers capítols hi és més visible la poca profunditat, que l'elevat nombre de casos considerats.

Al segon capítol, "Las asociaciones musicales en el País Valenciano", Isabel de la Cruz detalla el seu trebal d'investigació sobre l'associacionisme musical al País Valencià, basat en l'estudi de quinze societats musicals. L'estudi se centra en les bandes de música i exclou altres associacions musicals. Sembla per tant, que el títol del capítol s'hauria d'haver centrat una mica més, per exemple: La trama social de les bandes de música al País Valencià. Aquesta identificació entre música de banda i música és una de les confusions que, com veurem, arrossega el llibre. Isabel de la Cruz du a terme un treball meritori i interessant com a descripcció, però excessivament detallista i anecdòtic. A la pàgina 39, hem de llegir que per fer-se soci de la "Sociedad Lírico Musical de Benissa" s'ha de presentar dues fotografies de carnet. Aquest detall és representatiu de l'ínfim interès per la recerca de trets generals que ens ofereix aquest capítol. De fet, s'hi arriben a apuntar una sèrie de línies d'investigació que podrien tenir molt interès (per exemple, el paper de les dones, o les dificultats d'integració dels immigrants per qüestió de llengua (p.49)) però es desenvolupen poc o gens. El capítol es limita estrictament a la descripció de la "trama associativa" i, a mesura que avança la lectura, ens anem convencent que l'autora només està interessada en la part més superficial i òbvia d'aquesta trama. Per posar un altre exemple, acabada la lectura del capítol, encara no sabem si hi ha músics o no que viuen professionalment de la seva feina a la banda.

El capítol més anecdòtic però, és "Las sociedades musicales de Llíria: un caso extremo y paradigmàtico", de Pilar Luz, Fernando Ros i Josepa Cucó. De moment, costa d'entendre com pot ser que un cas extrem sigui paradigmàtic. És un extrem del paradigma? És un paradigma de l'extrem? Cada lector haurà de buscar la seva resposta ja que la conclusió no es fa més òbvia després de la lectura. Un altre títol doncs, poc afortunat.

Aquest capítol és el summum d'una de les confusions bàsiques de les tres primeres seccions del llibre. Entrem un moment a veure com tracta una situació en concret. A Llíria hi ha dues bandes de música que tenen un territori propi i una parròquia que es podria dir pròpia. De vegades, una persona dirà que és d'una parròquia, d'una part del poble o d'una banda, depenent d'allà on sigui o amb qui parli, perquè els termes són més o menys intercanviables. Aquests fets, el llibre els expressa així:

"La música ha coadyuvado dinámicamente a la estructuración en mitades de la comunidad, estructuración que se ha ido configurando a partir de la condensación de tres grandes ejes simbólicos: societal, religioso y territorial. Cada uno de ellos (De diferente contenido emblemático, aunque simbiotizados y, por tanto, capaces de representar indistintamente cada mitad), asume un protagonismo diferencial en la definición de la conciencia de las identidades antagónicas, que se expresará de manera distinta segun el contexto en el que se halle el actor." (p.110)

Aquest paràgraf, a part de la tortura de l'estil, no afegeix res a la situació que hem explicat més planerament al començament. La generalització i el to científic no es dóna barroquitzant l'escriptura sinó actuant científicament: fent hipòtesis de treball i comparant-les amb les dades. Dit d'una altra manera: aquest capítol no conté cap hipòtesi, només un estil absurd que vol descriure en to tècnic una realitat que, altrament, es deixa explicar sense cap complicació. La generalització no arriba quan diem "cercle" en comptes de "rodona", sinó quan comparem diversos cercles (o rodones), i mirem què tenen en comú.

Un cop hem pogut saltar l'obstacle innecessari de l'estil, el capítol ens dibuixa bé el panorama de la situació local a Llíria, però un relat novel.lat hauria fet la mateixa funció. A més, si volguéssim comparar el que se'ns ha explicat de les bandes de Llíria (un cas paradigmàtic, recordem) amb el que s'ha dit al capítol anterior sobre les altres societats musicals, ens ho hauríem de fer nosaltres.

Tot i que s'ha d'admetre que la introducció ens ha posat en guàrdia que l'interès dels autors es limita a la qüestió associativa, el gran absent d'aquest estudi sobre les associacions musicals és la música. La presència de la música en aquestes pàgines es limita a frases més o menys afortunades de caràcter panegíric ("el milagro de la música"), però el que hauríem de demanar a un llibre d'aquestes característiques és una mica d'anàlisi d'alguna mena. I una anàlisi del fenomen associatiu musical valencià es queda completament curta (com hauria de ser obvi, per altra banda) sense una anàlisi del fenomen musical. Quin repertori toquen les bandes? A quina estètica musical s'adscriuen? Diu Josepa Cucó al primer capítol que "una associació musical s'encarrega de cultivar i difondre la cultura musical entre els veïns"(p.11). Quina cultura musical? N'hi ha una, només, de cultura musical?

La manca d'atenció a la música es fa especialment evident en el capítol que clou el llibre, "La sociabilidad festera", d'Antonio Ariño. Malgrat això, aquest capítol ens reconcilia amb una obra que fins aquí no havia aixecat el vol. Antonio Ariño es concentra en quatre festes en concret (les festes de Moros i Cristians, les falles, les festes de Vila-Real i el dia dels bojos de Jalance), n'explica el context i en descriu la tipologia interna amb un estil natural i amb una comprensió fina dels mecanismes d'aquestes festes. L'apartat sobre la festa dels bojos de Jalance té un ritme d'escriptura envejable i demostra que l'anècdota no és incompatible amb la seriositat d'exposició i la descripcció coherent i ordenada. Malgrat això, el capítol, que com a lectura autònoma és altament recomanable, no s'integra bé en el context del llibre. Josepa Cucó ens ha fet saber a la introducció que hi ha "una estreta relació entre societats musicals i agrupacions festeres" (p.13), però aquesta relació, a l'últim capítol, no hi apareix i no s'hi considera la funció de les bandes, el rol de la música a la festa, ni la possible coïncidència o col.laboració de les associacions musicals i festives que tant s'havia pregonat al primer capítol. És una llàstima, perquè Antonio Ariño demostra en el seu competent capítol que hauria estat perfectament capaç de fer-nos entendre aquestes articulacions.

Tots els capítols del llibre, llevat de la introducció donen fragments de les "entrevistes sistemàtiques i en profunditat dels informants" (p.26). És lloable que si les respostes s'han donat en valencià, s'escriguin en valencià, com ho fan els dos últims capítols. Som conscients, naturalment, que l'ortografia valenciana presenta variants respecte a la catalana, sobretot en els temps verbals, demostratius etc. Ara, quan escriuen en valencià, els autors fan servir una ortografia que és un autèntic caos (per exemple, p.184). No es tracta que hagin pres cap opció en particular, perquè hi ha molts exemples d'inconsistència. Sembla més aviat, que no li han donat cap importància. Això suposa una manca de rigor intel.lectual que un llibre com aquest no es podia permetre.


Subir >


TRANS - Revista Transcultural de Música