Pardo Pardo, Fermín; Jesús María Romero, José Ángel.
La música popular en la tradició valenciana.
València: Biblioteca de música valenciana, 4. Conselleria de Cultura. Generalitat Valenciana (2001), (550 p.).

Xavier Moreno Peracaula
Coordinador: Jordi Raventós

Recolzat en un continuat treball de camp realitzat per les diverses comarques valencianes al llarg de més de trenta anys, apareix aquest extens treball sobre la música tradicional valenciana, amb la intenció explícita d'aportar el suport documental bàsic i gràfic per a posteriors aproximacions a la nostra música tradicional ... En definitiva, servir de guia per a un primer coneixement i presa de contacte amb ese aspecte de la cultura popular (12). Certament, Fermín Pardo i José A. Jesús-María ens ofereixen un seguit d'abundants i detallades informacions que permeten apropar-nos als repertoris estudiats, però mancades d'un apropament contextual que ens permetria copsar-los com a veritables pràctiques significatives.

L'objectiu documentalista de Pardo i Jesús-María es fa evident des del primer capítol del llibre on es detallen les nombroses fonts d'informació considerades que, a banda de les recopilacions dels propis autors o les realitzades per altres recopiladors, inclouen un seguit de manuscrits i publicacions apareguts des de finals del segle XIX fins l'actualitat, arxius sonors i visuals tant públics com privats, així com diverses edicions discogràfiques. En aquest sentit es tenen també en compte els repertoris conservats i transmesos pels grups de danses (i entre ells les agrupacions de Coros y Danzas de la Sección Femenina ) que els autors consideren com a veritables arxius de música tradicional.

El capítol següent fa referència als aspectes organològics, centrant-se en la descripció i ús dels instruments utilitzats en els repertoris estudiats. La secció es tanca amb una referència a les agrupacions musicals característiques dels mateixos.

Com que bona part del folklore musical de les comarques valencianes està relacionada amb el ball i la dansa, les referències a aquestes activitats apareixen al llarg del llibre. Malauradament, no es troben sistematitzades en un capítol, a excepció del cas dels balls d'escola o escolaritzats . En aquesta interessant secció, i per primera vegada, els autors aporten una distribució geogràfica dels anomenats balls de compters (o de conters) i en descriuen les característiques pròpies en cada cas. Ho fan seguint la distinció conceptual entre ball i dansa que s'ha utilitzat tradicionalment a Espanya en base a criteris tant de funcionalitat com coreogràfics o de significat. Així, caracteritzen bàsicament la dansa per presentar una finalitat religiosa, un ritual de moviments (i altres elements) fixos, i per expressar determinat simbolisme. El ball seria, en canvi, un simple divertiment o passatemps , de moviments més o menys lliures i sense cap altre significat més enllà de manifestar la satisfacció real i momentània dels balladors (76). Si bé altres autors han abordat el problema lexicogràfic que pot suposar l'ús indiferenciat d'ambdós termes (com fa, per exemple, Maria A. Juan i Nebot a Dansa Tradicional Catalana (2002) centrant la distinció únicament en criteris de funcionalitat), cal tenir present que la ideoneïtat d'aquests conceptes en relació a repertoris com els estudiats, no suposa l'aplicació d'aquesta distinció a altres repertoris pel sol fet que moltes llengües no presenten la diferència terminològica de la qual parlem. D'altra banda, no hauríem d'oblidar altres factors com la jerarquització en termes de classe amb què ambdós mots sovint s'han utilitzat, com tampoc passar per alt els significats connotatius que el ball té més enllà de les denotacions referides. En qualsevol cas sempre podem trobar dificultats a l'hora de classificar cert ball/dansa en una divisió (apol·lini/dionissíaca?) tan polaritzada.

En un altre capítol s'analitzen i classifiquen els textos emprats en el cant de la música tradicional valenciana. Així, romanços i cobles, seguidilles, les derivacions del villancico castellà, o la que anomenen estrofa d'Aurora són, entre d'altres, les formes ressenyades pels autors. En cada cas es descriu la forma i alhora n'ofereixen alguna il·lustració textual i en alguns casos també musical.

Confrontats a un àmbit geogràfic tan ampli i en comprovar que les divisions administratives o fins i tot lingüístiques de la Comunitat Valenciana no coincideixen amb la distribució d'estils i repertoris determinats, Pardo i Jesús-María proposen una divisió consistent en les 7 àrees musicofolklòriques següents: Àrea de Morella, Área de Segorbe, Àrea de València, Àrea de Requena, Àrea de Xàtiva, Àrea d'Alcoi-Alacant, i Àrea d'Orihuela. Aquesta demarcació està fonamentada en l'ús abundant d'uns tipus de cants, melodies, balls o danses i la manera peculiar que un territori té d'interpretar-los (160), i vindria a perfilar la clara dualitat Nord-Sud que els autors distingeixen, el límit de la qual situen en el riu Xúquer (si bé també identifiquen l'existència d'una zona mitgera entre el Xúquer i el Túria la qual consideren com una zona d'hibridisme folklòric ). Sens dubte la proposta pot ajudar a l'enfocament de posteriors treballs (que en tot cas podran o no confirmar-la), però, deixant de banda la sempre difícil qüestió de posar límits a un material tan esmunyedís com és la música, voldríem fer tan sols referència al critieri amb què es justifica l'elecció de capitalitats d'àrea. En referir-s'hi, Pardo i Jesús-María consideren que la cultura popular tendix al mimetisme de les formes expressives de la cultura de les classes elevades, sempre que estes formes puguen admetre l'acomodació dins de la manera de sentir i viure de les classes populars (160). En tot cas pensem que seria bo no oblidar que la pretesa divisió entre allò culte i allò popular (o fins i tot el model més complex proposat per Robert Redfield que distingeix entre gran tradició i petita tradició ) i el valor estètic que se'ls ha associat, s'ha demostrat abastament com una categorització reductora (gairebé caricaturesca) i excloent. En això cal tenir molt present el particular context històric i social (i per tant la base ideològica) en què a finals del segle XIX aquesta dicotomia sorgeix i s'institucionalitza com a crítica de la societat industrial. De fet, l'ideal romàntic de la cultura popular o tradicional no ha existit mai. La cultura del poble ha estat sempre constituïda per una multiplicitat de subcultures inseparables de la cultura de tota la societat. En tals circumstàncies tant l'apropiació de pràctiqes culturals d'altres grups com la contribució a les mateixes (és a dir un procés d'interacció) és el que prevalen, com els treballs de Perter Burke o Mijail Bajtin, entre d'altres, han demostrat de forma magistral.

Els tres següents capítols del llibre en constitueixen la seva part més extensa, la dedicada a la no gens fàcil qüestió de la classificació general dels cants i les melodies del folklore valencià . En el seu treball The Study of Music in the Modern World (1988), Philip Bohlman exposava la resistència que mostra sovint la música tradicional a la classificació sistemàtica. Això es fa especialment evident si volem trobar sistemes de classificació vàlids per a diferents repertoris, si pretenem combinar diversos criteris alhora (estètics, formals, funcionals ...), o si volem que integrin la variabilitat fruit dels processos de canvi. De les dificultats que aquest esforç sistematitzador comporta n'és una bona mostra la diversitat de mètodes de classificació que han anat apareixent al llarg de la història de l'etnomusicologia. Pel que fa al cas que ens ocupa, Pardo i Jesús-María fonamenten la seva classificació en base a la funció social del repertori i a les variants estilístiques locals. Així, determinen dues grans categories, una dedicada a la música tradicional religiosa , l'altra a la música tradicional profana . Dins la primera consideren tots aquells cants i melodies que s'interpreten, o s'interpretaven, en actes purament religiosos, bé dins dels temples o en les desfilades comunitàries, de carrer o campestres (168); dins la segona tot el conjunt de cants i melodies que tenien o tenen lloc dins d'actes festius no religiosos o en diverses ocasions de la vida quotidiana (329). A l'hora de sistematitzar les diverses manifestacions musicals, en ambdós casos es té present el cicle litúrgic i el cicle anual natural en el qual es fonamenta, tot i que això comporta considerar separadament aquelles manifestacions que, per diversos motius, s'aparten del criteri esmentat com són, en el cas de la música tradicional religiosa els cants de rogativa o els tocs de campanes (capítol aquest darrer elaborat per Francesc Llop) o, en el cas de la música tradicional profana, els cants i balls acíclics o les activitats musicals pròpies del cicle vital. En qualsevol cas, però, l'estudi no s'aparta d'una perspectiva descriptivista en tant que a l'exhaustivitat de les dades no l'acompanya una visió més orgànica en què es relacionin els gèneres i repertoris analitzats amb la cultura de la qual en són part constituent.

Conclouen el llibre un capítol de bibliografia referida al folklore valencià on també es dóna una relació d'arxius on es pot consultar documentació sobre la matèria, un capítol de discografia existent en diversos formats i un altre darrer on es dóna una relació de grups de danses de la Comunitat Valenciana censats el 1987 i que, per tant, caldria actualitzar. A les darreres pàgines apareix un conjunt de quaranta-vuit imatges en blanc i negre a les quals manca una referència explícita al llarg dels capítols del llibre (com és el cas dels vuitanta-un exemples musicals inserits al llarg de text), així com una descripció més completa. D'altra banda, trobem a faltar un índex analític, en especial si tenim en compte el caràcter enciclopèdic del llibre.

En definitiva, cal reconèixer la considerable aportació que suposa el treball de Fermín Pardo i José Ángel Jesús-María, en tant que ofereix un recull de dades exhaustiu i documentat referents a uns rics repertoris de música i dansa tradicionals. No obstant això, cal lamentar el tractament que se'n fa com a mer registre de pràctiques deslligades dels contextos culturals on es desenvolupen i on adquireixen significat. Més encara, quan aquest és el plantejament que els propis autors assumeixen en definir el seu treball com una obra de caràcter descriptiu i esquemàtic, sense pretensions musicològiques ni antropològiques (15). Aquesta és, sens dubte, una metodologia depassada pels desenvolupaments de la musicologia i l'etnomusicologia en les darreres dècades. Per això, ens quedem finalment insatisfets amb la proposta de Pardo i Jesús-María, esperant que propers estudis puguin anar més enllà del que aquí ens ofereixen.

Xavier Moreno Peracaula

Los artículos publicados en TRANS están (si no se indica lo contrario) bajo una licencia Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 2.5 España de Creative Commons. Puede copiarlos, distribuirlos y comunicarlos públicamente siempre que cite su autor y mencione en un lugar visible que ha sido tomado de TRANS agregando la dirección URL y/o un enlace a este sitio: http://www.sibetrans.com/trans/index.htm No utilice los contenidos de esta revista para fines comerciales y no haga con ellos obra derivada. La licencia completa se puede consultar en http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.es

All the materials in TRANS-Transcultural Music Review are published under a Creative Commons licence (Attribution-NonCommercial-NoDerivs 2.5) You can copy, distribute, and transmit the work, provided that you mention the author and the source of the material, either by adding the URL address of the article and/or a link to the webpage  http://www.sibetrans.com/trans/index.htm.  It is not allowed to use the contents of this journal for  comercial purposes  and you may not alter, transform, or build upon this work. You can check the complete licence agreement in the following link : http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.en